Avui, el bosc recupera espai original, i
del paisatge humanitzat, no queda més que
les casetes caigudes, els cocons secs i
els portells que a poc a poc van enfonsant
els marges. Després de la guerra ja es van
començar a abandonar els comuns conreats
de dalt de les serres i les partides on
només es podia arribar amb els animals de
càrrega. En els darrers temps s’està patint
una accelerada disminució de les terres de
conreu, accentuada pels baixos preus de
tots els productes agrícoles.
“No hi ha res a fer, el qui té un trosset
i el pot vendre…”. “De la terra, no en
pot viure ningú”. “Només cal veure que ara
per anar al cafè, van en cotxe”. “Abans
anàvem a la Portella caminant, a treballar
tot lo dia”. “Una altra finca erma, així
acabarà tot”. “El dia que naltros no hi
podrem anar, s’acabarà tot”. Aquests eren
els comentaris que feien un grup de jubilats
mentre esperaven la consulta del metge. Era
la visió d’uns homes que havien treballat
tota la vida al camp i l’agricultura havia
estat el seu mitjà de subsistència.