Rostres del món rural presenta una sèrie de retrats dels espectadors de nilak muntant un petit estudi fotogràfic al costat de la carpa de Nilak on Anna Bosch dirigeix la càmera cap a les cares del públic a la població de Rocafort de Queralt. Un projecte amb col.laboració amb la Fundación Amigos del Reina Sofía.
Berenice Abbott (1898-1991) deia que en la fotografia documental el subjecte controla en gran manera la fotografia, referint-se a la relació entre fotògraf i objecte com una transferència parcial de responsabilitat. Aquesta connexió seria encara més evident en un retrat, on el model prendria un paper actiu en la realització de la fotografia. August Sander (1876-1964) es podia passar hores al costat del seu model abans de fer un total de dues o tres fotografies, ja que per a ell era l'altre qui, probablement de manera inconscient, creava la imatge. El fotògraf té el domini visual per a decidir un bon enquadrament, el fons o la il·luminació, però és qui està davant de la càmera, frontalment, tal com si mirés en el mirall, qui més es coneix a si mateix en aquesta posició. Les sessions eren, doncs, tan llargues perquè l'autor esperava el temps necessari perquè el model se sentís el més còmode i confiat possible abans de quedar immortalitzat en la imatge.
En Menschen donis 20. Jahrhunderts (Gent del s.XX) Sander retrata de forma gairebé arxivística a centenars de persones en la seva Alemanya natal entre els anys 1910 i 1950. El conjunt heterogeni que conforma aquest cèlebre projecte realitzat durant un dels períodes més inestables i convulsos de l'Europa contemporània, acompanya també un procés de transformació en la cerca de la naturalesa i l'espontaneïtat característica de la fotografia documental de l'època i el reconeixement que el retrat posat posa en valor el paper de qui, conscient que l'estan enfocant, es prepara i actua, s'implica i pren part.
Gent del s.XX, de Sander, continua sent un clar referent per als quals sumen fotografia, projecte i retrat i és, possiblement, el primer que se'm va passar pel cap quan, des de la Fundació Amics del Reina Sofia, em van suggerir fer un projecte que tingués relació amb el lloc on viu. Fotografiar el món rural també em va fer pensar de seguida en In the American West de Richard Avedon (1923-2004) i, tenint en compte la manera com vaig formalitzar les fotografies del projecte, la influència és -segurament- encara més evident. L'ús d'un fons blanc impol·lut és com una etiqueta per als quals coneixem l'obra del fotògraf, que va col·locar entre l'esmentat fons blanc i la seva càmera de 8x10” a centenars de persones que anaven des del president dels Estats Units a les persones més marginades de la societat estatunidenca.
Avedon rep un encàrrec del Museu Amon Carter de Fort Worth, Texas, i és llavors quan decideix retratar a aquelles persones que romanen en l'ombra, captar la llum dels cossos d'aquells que es queden en els marges de la mateixa forma que s'acosta a rics i famosos. Per a Avedon, que ja llavors era un reconegut fotògraf de moda, el context canvia, però no la seva manera de mirar i presentar a qui té davant. La frontalitat és la mateixa que veiem en Sander, encara que la relació entre retratat i retratista passa per un joc de dominació i de poder que no veiem en les fotografies de l'alemany. S'observa una realitat extrema i crua en unes fotografies que ressonen a les de caire policial; en elles, el retratat gana una presència i l'artista un posicionament, també en la fotografia social. Avedon trasllada a l'oest americà la tècnica que domina, i decideix mantenir el control i la seva postura davant d'un subjecte forçosament desubicado. Es desplaça amb el seu equip per un territori hostil fotografiant el que ell vol mostrar. Veiem en una fotografia la mirada, la tècnica i els criteris estètics de qui la fa.
Durant un cap de setmana de novembre, surto del meu entorn rural per a anar a un altre i buscar persones a les quals retratar. Em trasllado a Rocafort de Queralt (un poble de gairebé 300 habitants de la província de Tarragona) amb una carpa que em serveix de suport per al meu fons blanc, dins de la qual també col·loco dos focus, un a cada costat de la persona que es veurà retratada en format vertical. La llum suau i fixa em permet enfocar manualment una càmera de 6x4,5cm sostinguda sobre un trípode i carregada amb els rodets en blanc i negre justos per a fer una o dues fotografies per persona. Amb tot això més o menys sota control, busco que la connexió i la relació espontània fruit de la trobada amb la persona retratada sigui la que es vegi plasmada en el moment de fer la fotografia. Però la càmera també presa partit, el rodet no s'enganxa bé i perdo algunes fotografies, l'enfocament tampoc és el desitjat en algunes altres, en alguna s'aprecia una vibració fruit d'un petit moviment... L'imprevist, soc conscient d'això, és també un factor que acompanya processos. Les preguntes i els dubtes també participen en aquest complex quadre quan analitzem el perquè de cada decisió, quan em pregunto qui hi ha darrere de cada persona fotografiada?, reconeixeran les meves intencions?, què veuran ells en mi?, marcarà això una diferència en el resultat de les fotografies, en com seran mostrades o utilitzades?
La meva carpa és petita en comparació amb la que tinc enfronti. Aquí és on s'ha instal·lat Nilak durant dues setmanes i jo m'he pujat al seu carro oferint una activitat més. La seva carpa és utilitzada com a teatre itinerant per diferents pobles de Catalunya amb la intenció d'acostar les arts escèniques contemporànies al territori alhora que posa en valor espais ja existents. Nilak m'ofereix la possibilitat d'accedir a un públic culturalment actiu i que representa una població allunyada dels grans centres culturals. Aquests, anhelosos d'art i cultura, fan que el projecte de Nilak tingui sentit. Nilak és circ, dansa, cinema, arts visuals, performance, literatura i pedagogia. I també és moviment, vincles, emocions, aprenentatges i moltes més coses. La carpa es converteix en un símbol, una arquitectura efímera que permet a les persones participar del que passa dins i que repercuteix en el que passa fora, al poble, i es queda.
Nilak posa l'accent en el territori descentralitzat, un territori que avui reclama també el seu lloc d'acció i creació artística; el seu espai fora de les grans ciutats, on ja sabem que passen coses i on, des dels pobles, sempre ens hem desplaçat. “No hi ha la mateixa distància de Tarragona a Rocafort que de Rocafort a Tarragona” em diu Silvia després de fer-li un retrat, quan li pregunto quina és la seva relació amb l'art. Ella viu a Solivella, un poble prop de Rocafort, i treballa a l'escola d'art de Tarragona. És una de les impulsores que ha fet possible que Nilak hagi arribat a Rocafort. Aina em diu que és d'un poble de Lleida, però que per a estudiar dansa ha hagut d'anar a viure a la ciutat de Girona i avui actua a Rocafort. “Et tornes més selectiva” em diu Mireia, també de Rocafort, quan li pregunto si es desplaça per a consumir cultura. Albert es va tractar amb la flor i nata del món fotogràfic barceloní que s'acostava a la seva llibreria, on també hi havia una galeria. L'art continua estant molt present en la seva vida des de Rocafort.
La creació artística s'ha de posar en valor des d'on sigui i això és el que fan Nilak i tot l'equip de persones coordinadores, artistes, tècniques i voluntàries que hi ha darrere. I això també ho tenien clar Lorca i Ugarte quan van crear el teatre ambulant La Barraca durant la Segona República, amb el qual, fins a l'inici de la Guerra Civil, van recórrer una gran quantitat de pobles espanyols amb la intenció d'acostar la cultura a la perifèria.
Salvant la distància temporal, geogràfica i circumstancial entre els diferents referents esmentats, aquest article pretén, d'alguna manera, parar esment a aquests llocs generalment menys visibles a través d'una plataforma com la Fundació Amics del Reina Sofia, que em permet catapultar les idees exposades, des del centre, on se situa aquesta institució, cap a espais més descentralitzats.
text extret de la web Fundación Amigos del Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía.
Anna Bosch Miralpeix està graduada en fotografia per l’Institut d’Estudis Fotogràfics de Catalunya i en arts per la Universitat Oberta de Catalunya. És membre fundadora de Ruido Photo (2004), Ruido Escuela (2008) i CFD Barcelona/ FUGA (2012) on ha realitzat diferents tasques de gestió, docència, comissariat d’exposicions i projectes fins el 2018. Actualment treballa com a fotògrafa independent, docent i realitza projectes artístics utilitzant la fotografia, el vídeo i l’escriptura. El 2017 publica el llibre Bubble Beirut i les seves fotografies han estat publicades en mitjans com The New York Times, El País Semanal, la revista 6 mois o l’Ara diumenge i exhibides en museus com el Caixaforum de Barcelona i Madrid o la galeria Taranmana d’Andorra.
Activitat realitzada gràcies a la participació de:
XXXXXX
