Si bé la llegenda situa els orígens de Vilalba en una migració des del lloc de Berrús a causa d’una epidèmia – motiu pel qual tot el poble hi torna en romeria cada any -, el cert és que el primers pobladors van arribar al segle XIII, amb carta de poblament atorgada el 1224. Els primers veïns del poble estaven sota la jurisdicció senyorial de l’Ordre del Temple, passant a la de l’Hospital quan aquella va ser dissolta i perseguida.

​

D’aquells primers temps queda el testimoni de la Confraria, la primera església de la població, dedicada a la Mare de Déu de Gràcia; i també la casa forta, o castell, avui dividida entre diverses cases particulars, a tocar de la Confraria.

​

Els Hospitalers, ja al segle XV, van convertir la població en cap de comanda, iniciant-se el període de major esplendor del poble. En són exemples del mateix les grans cases del carrer Major, com cal Tinent, ca Tarragó o ca Borràs entre d’altres, o la plaça porticada, avui de la Vila, que encara presideix la vida local.

​

El conreu del safrà, avui desaparegut, i de l’olivera van fer prosperar Vilalba, i a finals de segle XVI es va iniciar la nova església parroquial, dedicada a Sant Llorenç. L’obra s’allargaria més de cent anys, amb diferents fases de construcció, entorpides per les guerres que van sacsejar el país (la dels Segadors de 1640 i la Successió de 1705). L’esforç valgué la pena, i avui Vilalba pot lluir el campanar més alta de la comarca i un dels més alts de les Terres de l’Ebre, que ofereix al visitant un vista incomparable del paisatge que l’envolta. Val a dir que, avui per avui, la seva magnífica alçada ha quedat empetitida per les desenes d’aerogeneradors que solquen el terme ... la modernitat, que hi farem.

​

Després de dos segles de prosperitat, amb el segle XVIII va començar una lenta davallada que s’acceleraria durant el segle següent. Les guerres que assolaren el país, primer la del Francès i després les tres carlinades, van malmetre la població i als seus habitants. Especialment dures van ser les carlinades, que tingueren en les Terres de l’Ebre un dels seus principals escenaris. Una lluita que dividí la ciutadania entre carlins, conservadors i tradicionalistes, i liberals, progressistes i demòcrates. Una divisió que marcaria conflictes locals i nacionals fins als tràgics dies de la Guerra Civil. 

​

Moltes de les portalades de les cases duen a esculpides a les seves dovelles dates d’aquells anys, a cavall de la meitat del segle XIX i els primers anys del XX. Les cases es referen, s’ampliaren i es fusionaren per donar cabuda a una població en ple creixement tot i les guerres i sequeres que malmetien les collites i duien la fam al poble. Un creixement que va trobar el seu sostre a la dècada del 1900, quan es superaren el 1.800 habitants, dels que avui només en queda un terç.

​

Va ser aleshores quan l’Estat decidí posar-li cognom al poble, que el 1916 passava a dir-se Vilalba dels Arcs. Uns arcs que solcaven els carrers del poble i dels que avui només queda l’arc-portal del Bassot, com exemple d’aquella arquitectura tradicional.

​

El trasbals de la Guerra Civil i la foscor del franquisme van afectar greument la població, com la resta del país. Amb l’arribada de la democràcia i la restitució de la Generalitat, Vilalba va emprendre el camí de la recuperació que l’ha dut fins al dia d’avui, una població rural, petita i agrícola, però integrada en el món global del segle XXI. 

Vilalba dels Arcs / 2021