Igual que el teatre, el cinema, l’auditori, l’aula o, fins i tot, el llibre, la carpa ens recull en un espai tancat per a obrir-nos a la imaginació, per a alterar la nostra percepció, per a disfrutar/gaudir de la nostra sensibilitat. És un refugi, un contenidor, un dispositiu, un lloc que provoca la trobada entre tu i jo per viure un present, una comunitat temporal. Però la carpa és una arquitectura que, a diferència del teatre, no és estàtica.
Podríem dir, doncs, que la carpa és, en paraules del poeta Hakim Bey, una zona temporalment autònoma.
Un espai escènic itinerant, a través d’una carpa de circ que funciona com a teatre, utilitzant el caràcter nòmada per descentralitzar les arts escèniques dels grans nuclis urbans i convertir els pobles en l’epicentre de les arts escèniques contemporànies. Un model que ens permet poder arribar a qualsevol població i construir un teatre amb les condicions tècniques necessàries per a la representació d’una peça.